Visió en groc

Sobre la meva Barcelona (II)

El meu cos s’enfonsa sota la llum del migdia. No hi ha formes ni textures identificables, només una potentíssima lluïssor groga que sembla inundar el món sencer. La finestra oberta em porta el rumor de les cigales i la lleu fregadissa de la roba estesa, ja seca des de fa hores, que es mou al ritme d’una brisa càlida, somorta, gairebé inapreciable. Els peus em pengen de la vora del sofà, les cames reposen sobre el cuir envellit i els braços, doblegats en angles estranys, executen per a un públic invisible una dansa pausada, un ritual suau i peresívol. Tota la pols que m’envolta xiuxiueja el teu nom, oh, amantíssim, i totes les gotes de suor dibuixen sobre la meva pell el rastre de les teves promeses, una vegada rere l’altra, una vegada rere l’altra.

Jo panteixo.

I tu panteixes.

Aquest és l’únic verb que encara podem conjugar plegats.

De sobte, el meu cos comença a elevar-se del sofà. Realment sembla que m’hagi fos sobre els coixins, perquè la meva pell es desenganxa sorollosament del cuir escaldat. De fet, no retorno a l’estat sòlid, sinó que, amb un sospir gutural, les meves carns s’evaporen. Sense un suport que em retingui a la terra, floto i vesso i surto per la finestra, llevíssim, convertit en poc més que un alè d’estiu. Així, surant enmig de la canícula, deixo que les brises m’arrosseguin carrer avall, avall, avall fins a la ribera del mar, on tu i jo ens vam fer aquells petons voraços, aquells xiriguejos sense fi que, de tant fervorosos, van traspassar les nostres pells i es van barrejar amb les nostres sangs, dues gotes idèntiques, amor meu, dues gotes de sang i de saliva, de sal i de sopor, blanques, tènues, tèrboles... Ah!! Siusplau, perdona’m. Ja no sé ni què estic dient.

Les evaporacions involuntàries, en tot cas, són un fenomen habitual durant els estius barcelonins. Les causes poden ser molt diverses: onanismes excessius, ressentiments soterrats, xafogors de l’ànima, desficis del cos. En aquesta ciutat, l’aire immòbil afebleix els músculs i enterboleix la vista, però també intensifica el pes de les absències, de forma que la presó de la soledat esdevé també el nostre refugi. Sota aquesta sufocació aclaparadora, les mirades són sempre elusives; els gestos, dèbils i fugissers; les paraules, ambigües i corprenedores. Com les fogueres de Sant Joan, els nostres cors s’alimenten de les memòries i els desitjos passats, un desig que crema, amor meu, amb una barreja de fúria i dolçor, exactament igual que les teves carícies.

Existeixen, per sort, nombrosos remeis per prevenir les evaporacions o atenuar els seus efectes. Alguns barcelonins, per exemple, s’enfilen pels balcons dels edificis modernistes i recullen els fruits de ceràmica que decoren les seves façanes. Són fruits exòtics, colorits i un xic amargs, però produeixen un suc terrós que ancora l’ànima a les certeses físiques de la vida: la respiració, el batec del cor i el cruixit dels ossos. Altres, en canvi, cerquen els regnes ombrívols als jardins de Montjuïc, que són custodiats per un exèrcit de nimfes de marbre, mudes i bellíssimes, immòbils en els seus pedestals. Quan un nen s’apropa a elles, les estàtues cobren vida i li demanen una història a canvi de deixar-lo passar. Si el conte és ben rebut, els ulls de pedra d’aquestes nimfes comencen a vessar llàgrimes: són llàgrimes d’odi, causades per l’enveja de no estar vives de debò. Amb aquests filets d’aigua, les ancianes teixeixen enormes tendals d’or que filtren la llum del sol. Diuen que, si et col·loques sota l’ombra que projecten, la llum no et colpeja, sinó que t’ofega en una sinistra voràgine d’espurnejos.

Evidentment, el remei més popular continua sent banyar-se al mar. A diferència de la ciutat, tan esquerpa i frisosa, el Mediterrani t’abraça com si sempre t’hagués trobat a faltar. Onada rere onada, et lliura de totes les arideses i de tots els rancors que has arrossegat per aquest miserable exili terrestre, un exili que, més que un pas evolutiu, sembla una expulsió del Paradís. Creu-me, amantíssim, quan t’obres a l’horitzó del Mediterrani, el cos esdevé ritme i tota l’ànima s’allibera, s’expandeix, s’agermana amb el subtil eco de l’univers. El tremor deixa d’existir i totes les criatures del món s’uneixen en una infinita còpula mística: el cel i el mar, l’aigua i tu, tu i jo...

Tu i jo?

Tu i jo?

De debò puc escriure encara aquestes paraules?

Sembla mentida, però, fa molt de temps, nosaltres vam ser el nostre propi remei. Aquell juliol, els teus cabells atzabeja van cobrir el cel de la ciutat, i la teva pell daurada va embolcallar cada racó del meu cos. Al teu costat, tots els carrerons eren frescos i ombrívols, totes les brises orejaven les flors cremades, tots els barcelonins somreien, totes les finestres donaven al mar. En el canto de las olas, encontré un rumor de luz... D’allà provenies tu, del mar: eres el meu mariner d’ulls foscos. Abans de marxar, recordo que et vas treure un anell del dit i el vas dividir en dues meitats: una meitat està aquí amb mi, i l’altra... L’altra, potser, roman amagada sota la sorra. Resguardada del pas del temps.

Amb quina desesperació corria als teus braços! Ho recordes? A través dels feixos de llum groga, la meva suor descrivia espirals resplendents que em portaven directament al teu llit, a la teva boca sinuosa, a les teves cuixes saporíferes. Després, tots dos descobríem plegats una nova geografia, un món tou format per les planícies dels teus llençols i els contorns de les nostres pells, que, sospir rere sospir, s’estremien i es transmutaven i es fonien en un oceà de fruïcions, fins que el ventilador de sostre ja no bufava sobre dos cossos, sinó sobre un de sol. A vegades, el nostre món s’estenia més enllà de les fronteres del llit, i aleshores exploràvem selves calitjoses, horitzons atzurs, visions d’amor i de pau, fins i tot alguns records dolorosos. En realitat, ens limitàvem a parlar despullats, i a parlar, i a parlar, i parlar fins que la llum groga que entrava per les finestres obertes es tornava taronja, un taronja més càlid, més dolç, més esgotador, que ens enfonsava en un bellíssim sopor de l’ànima, en un sagrat silenci del cos, trencat només (ai, las!) pel tènue soroll dels teus roncs...

... un soroll que, potser, es confon amb el de les onades del Mediterrani que ara llepen els meus peus, els peus que tu, esquiu mariner d’ulls foscos, un cop vas voler besar.

Orange and Yellow (1956), Mark Rothko