Visió en blau

Sobre la meva Barcelona

A vegades, quan em desperto plorant de matinada, m’apropo a la finestra de l’habitació i vesso les meves llàgrimes en un petit bol de ceràmica que tinc col·locat sobre l’ampit. És un objecte molt vell, fred al tacte i ple de petites esquerdes, sense cap qualitat destacable. La seva superfície, però, emana una lluïssor estranyament opaca, com si, abans de ser un bol de ceràmica, hagués estat un copó litúrgic banyat amb l’or del Desert Oriental.

Un cop he acabat de plorar, obro la finestra de l’habitació i observo com les llàgrimes abandonen el fons del bol i s’allunyen flotant cap a l’exterior. En el moment en què entren en contacte amb la brisa barcelonina, les llàgrimes comencen a emetre una llum inconstant i insuficient, com petites papallones nocturnes. Després de reunir-se totes juntes davant la finestra, agafen volada i desapareixen carrer avall, llestes per unir-se amb les seves germanes als luminals de la ciutat. Aquest és el meu petit tribut a Barcelona, als somnis i als desencisos amb què m’alimenta cada dia, perquè la ciutat, ja ho saps, és generosa i plena de benaurances, i nosaltres hem de fer-nos mereixedors de la seva mercè.

No sé, però, si tu ja coneixes el secret. ¿O no saps encara que tots els llums de Barcelona estan fets de llàgrimes, de llàgrimes anònimes vessades sobre l’ampit d’una finestra oberta? Tot, amic meu, tot el que il·lumina les teves nits: no només els fanals del carrer, sinó també els senyals dels avions, les bombetes ataronjades que decoren els bars de moda, els espurnejos de les fogueres de Sant Joan, fins i tot la petita làmpada de nit que, cap al tard, revela les formes fugisseres dels teus llençols. Tot allò que lluita contra la foscor s’alimenta de tristesa. D’aquesta manera, quan un llum de llàgrimes fa pampallugues, sabem que la persona que les ha vessades està rient.

Cap investigador ha aconseguit esclarir mai els orígens d’aquest insòlit sistema d’enllumenat. Les cròniques antigues asseguren que el costum fou instituït per Hèrcules, el fundador mític de la ciutat. Aquests manuscrits polsegosos afirmen que l’heroi va comandar una expedició de nou naus a les terres d’Hispània per trobar el Jardí de les Hespèrides, que, segons les llegendes, es trobava a l’extrem occidental del món, més enllà de l’Oceà primigeni. Malauradament, una terrible tempesta va dispersar els nou vaixells de l’expedició, que van acabar tocant terra a diferents punts del litoral català. Hèrcules va aconseguir localitzar les primeres vuit embarcacions, però no la novena, que, després de molts anys d’aventures, va trobar ancorada a la costa pedregosa de Montjuïc. Enlluernat per la bellesa del paratge, Hèrcules va decidir fundar allà una ciutat, que prendria el nom de la tan ambicionada novena barca (Barca Nona en llatí) que havia trobat refugi en les seves aigües manses. Aquella nit, però, cansat per les penalitats del viatge, Hèrcules s’agenollà al cim de Montjuïc i esclafí a plorar en honor dels companys perduts. Aleshores, per la seva sorpresa, va veure com les seves llàgrimes es convertien en petites gotes de llum que marxaven flotant cap al cel nocturn. Barcanona condita est!, va exclamar l’heroi, que interpretà el fenomen com un auguri favorable dels déus.

Les restes de la novena barca d’Hèrcules encara es poden veure entre les altíssimes grues del port. Els dies de calina, al capvespre, es pot albirar la silueta del vaixell fantasma surant lentament per l’horitzó, mentre que, en els dies clars, fins i tot es pot distingir la forma ruïnosa del pal major i els colors esmorteïts de les veles, que a voltes són blavoses, i a voltes violetes. Els rumors asseguren que, a l’interior de la barca, espera adormida la donzella que revelarà el secret de les llàgrimes lluminoses, però jo no tinc notícia de ningú que s’hi hagi aventurat. En realitat, els barcelonins prefereixen contemplar el vaixell des del cim de Montjuïc, com va fer el seu pare ara ja fa tants mil·lennis. Es tracta d’un ritual silenciós, mesurat i gairebé pudibund, un descans de les caríssimes follies amb què la ciutat, sempre generosa en els seus excessos, es complau a si mateixa i a tots els peregrins que acudeixen a veure-la.

Ben lluny de la muntanya primigènia, als ombrívols carrerons del Gòtic, hi ha uns bassals d’aigua grisa que reflecteixen el rostre de l’última persona que t’ha fet plorar. Els bassals es formen als portals dels edificis, unes mansions llòbregues i solemnes, cobertes de traceries recargolades i escultures d’àngels amb faccions vagaroses, gairebé andrògines. Sovint, quan s’acosta l’hivern, passejo per aquests carrers i busco el rastre d’amors passats en la superfície dels bassals d’aigua, que sempre em retornen esguards tèrbols i desenfocats, a vegades (confesso) amb la forma dels meus propis ulls.

Però la ciutat també ofereix molts remeis contra la melancolia. Al mateix barri del Gòtic, per exemple, hi ha una plaça lluminosa amb una font de pedra i una bella xicranda d’espesses branques florides que tapen la façana de l’església. A finals de maig, les flors blaves de la xicranda cauen delicadament al piló de la font, formant tènues ondes concèntriques que s’expandeixen per la superfície de l’aigua. Aleshores, els barcelonins es congreguen al voltant de la font i beuen de les seves aigües salutíferes, que a poc a poc es van tenyint de blau pel contacte amb els pètals de xicranda. La creença popular dicta que una ampolla d’aquest líquid calma l’esperit i obre els elusius viaranys de l’ànima, a més d’aportar un singular toc de dolçor que empeny la cansada primavera al seu desitjat final.

Un altre bon antídot contra el mal de siècle són les margarides silvestres que, per la mateixa època de l’any, floreixen tímidament al Parc de la Ciutadella. Si les poses a sota dels raigs de sol, perden els pètals i es transformen en perles de debò que els enamorats utilitzen per engalanar-se mútuament els cabells. Entre sospirs, afirmen que el seu tacte els ajuda a relaxar els cossos i a agafar el son després del clímax eròtic. Altres, en canvi, sostenen que les perles de la Ciutadella posseeixen subtils propietats afrodisíaques. Jo no puc subscriure cap de les dues hipòtesis, però, bé, he de confessar que cada dia t’imagino al meu costat, estirat a l’herba del parc, amb els ulls clucs i el cap ricament abellit de margarides. Quin bon contrast farien les flors blanques entrellaçades amb els teus flocs de cabells atzabeja... Com un lliri entre espines, amic meu, així et distingiria d’entre tots els donzells.

L’Eixample és potser el barri menys romàntic de tots. En les seves valls rectilínies, hom pot veure, replicats fins a l’infinit, els reflexos de les seves pròpies angoixes. A Sants, en canvi, el traçat dels carrers no anorrea, sinó que consola, però no et puc dir exactament per què. Potser és per les rialles dels infants, que cada cop s’escolten menys entre la fressa omnipresent de l’urbs.

De la resta de barris puc dir ben poca cosa. Sé que el Poblenou custodia els somnis daurats de la meva adolescència, i que Gràcia protegeix la memòria de tot allò que no podré ser. I ja està. Així i tot, malgrat no conèixer-la sencera, et puc assegurar que vivim bé en aquesta ciutat. Després de tot, la meva visió de Barcelona no té turistes, ni lloguers, ni trens avariats, ni tan sols xafogor. En realitat, només estem tu i jo, la nit d’estiu i l’espigó de la platja del Bogatell, des d’on contemplem abraçats la llunyana silueta de la ciutat, preguntant-nos per qui ploren els llums i per qui riuen les pampallugues. En aquest ensonyament, de sobte, jo m’apropo a la suau cavitat del teu coll i et xiuxiuejo a cau d’orella: No pateixis més, amic meu, que ets a Barcelona i jo estic amb tu. Només aleshores aconseguim que tots els llums s’apaguin i que els barcelonins puguin, per fi, veure les estrelles.

Blau II, Joan Miró (1961)