Sota l'ombra de les xicrandes

Un passeig per Cornellà amb la meva mare

6 de juny.

A finals de primavera, les xicrandes del meu carrer s’omplen de flors liles. Aquests arbres estan plantats per tota Cornellà i cada any, per aquestes dates, guareixen la ciutat amb una aparença gentil i jovenívola, com si una fada s’hagués passejat pels carrers i, a cop de vareta, hagués fet brotar aquí i allà aquestes brillants espurnes de color. Al meu carrer, les flors suaus de les xicrandes contrasten vivament amb el verd llampant dels àlbers i amb el vermell fosc de les pruneres, que en aquest punt de l’any tenen sempre un aspecte fatigat, gairebé rúfol, com si haguessin oblidat que també elles, fa temps, van ser alegres i florides.

A la meva mare li agrada molt passejar al capvespre per Cornellà, quan l’horabaixa és fresca i els raigs del sol cauen oblics entre els alts blocs de pisos que tanquen fermament l’horitzó de la ciutat. Sovint, mentre camina, la meva mare aixeca la mà i frega amb les puntes dels dits les branques baixes dels arbres, les que pengen sobre el buit i a vegades acaricien tímidament el cap dels vianants. Després, es posa la mà al nas i aspira amb la intenció de captar el perfum de les flors. Es tracta, normalment, d’un esforç inútil: al cap i a la fi, estem parlant d’arbres artificials, plantats segons una rigorosa planificació urbanística, cadascun dins el seu propi quadrat de terra, aïllats tràgicament els uns dels altres. Per ells, el murmuri del bosc és només un record esvaït, un vestigi improbable, un eco mitològic que es perd entre l’estrèpit del trànsit, les corredisses dels vianants i la lleu boirina de la contaminació. ¿Com han d’olorar aquests arbres, si amb prou feina són arbres de debò?

La meva mare, no obstant, sempre ha lluitat per cercar la bellesa de Cornellà a través de totes les coses. Si tenim en compte la llarga llista d’estereotips negatius que des de fa dècades recauen sobre la meva ciutat, l’actitud de la meva mare adquireix una pàtina gairebé revolucionària. A tota l’Àrea Metropolitana, en efecte, Cornellà té fama de ciutat bruta, conflictiva i perillosa, una imatge heretada de l’època de l’heroïna i esperonada en les últimes dècades per la retòrica feixista que percep com una amenaça les noves generacions d’immigrants estrangers que s’han instal·lat als barris. En general, es tracta de gent honesta i treballadora, sovint amb el record de la gana encara encastat a la part posterior del crani, com també succeïa amb les generacions anteriors d’immigrants gallecs, andalusos i extremenys que van venir a viure durant la dictadura i a qui han anat substituint progressivament. Jo descendeixo d’aquests primers immigrants: com podria negar-los als nous la possibilitat d’una llar?

Així i tot, no puc afirmar que hagi parlat mai amb cap d’ells. De fet, haig de confessar que no tinc gaires amics de debò a Cornellà. Advertits funestament contra el «baix nivell» de les escoles municipals, els meus pares van decidir inscriure’m en un petulant centre concertat a l’altra banda del riu, a Sant Boi. Tanmateix, si heu llegit els meus anteriors posts, sabreu que aquesta decisió no em va protegir de l’homofòbia, l’abús, la soledat o l’estranyament. En defensa d’aquest centre, només puc adduir que vaig treure una nota de tall molt alta a la Selectivitat i que he conservat algunes bones amigues d’aquella època. I ja està. Crec que això ja indica prou quin és el meu grau de ressentiment.

Però no vull parlar d’això ara. En el passeig d’avui, la meva mare i jo hem conversat sobre la meva àvia. Quan era petit, em passava els llargs mesos de juliol i agost a casa seva, al barri de Sant Ildefons, a un piset fosc i sufocant ple de terres que cruixien i cortines que tenia prohibit descórrer. Allà, els quadres tenien recarregats marcs daurats, les taules estaven cobertes amb tapets blancs i gerros amb flors de plàstic i de les parets penjaven objectes d’allò més incongruents: plats pintats, llargs collarets de colors amb una creu penjant i enormes fotografies emmarcades on apareixien estàtues de Jesús: Jesús plorant, Jesús ensopegant, jesús carregant un pal de fusta o Jesús estirat de panxa enlaire amb molta sang al pit. Totes les estàtues de Jesús eren portades a coll per gent disfressada de fantasma, amb enormes barrets punxeguts, enmig de carrers plens de persones que semblaven molt emocionades, com si estiguessin en una festa.

El significat exacte de tot allò se m’escapava, però encara no m’interessava prou com per a voler fer preguntes. La meva àvia només m’explicava que Jesús havia estat un home molt bo, tan bo que els seus amics s’havien aprofitat d’ell i després l’havien traït. Pobre Jesús, vaig dir una tarda mentre berenava a la taula de la seva cuina. Ella, que estava fregant els plats, va aixecar la vista i em va llançar un esguard dolç. No estés triste, Abel, em va dir. No hay razón para estar triste.

Molts matins d’estiu, la meva àvia i jo sortíem a hacer recados pel barri. Primer visitàvem el Cinco Duros (la tenda de queviures), després ens aturàvem al Mercat de Sant Ildefons i a mig matí anàvem a esmorzar al bar El Monstruo, on se’ns reunia la seva germana, la tía Ángela. Les dues es passaven l’estona intercanviant retrets, acusacions, bromes i records afectuosos mentre sacsejaven dramàticament els seus respectius abanicos. Jo em limitava a riure i a demanar-me sucs de préssec, un darrere l’altre, encantat de poder accedir sense límits a la meva beguda favorita. Després d’acomiadar-nos de la tieta, la meva àvia i jo tornàvem a casa, però abans ens aturàvem al VideoClub Hollywood, on jo sempre llogava, gairebé religiosament, la mateixa cinta de vídeo: La Tortuga Manuelita. No recordo gairebé res de la pel·lícula, només sé que a la meva àvia li agradava que la miréssim plegats.

A la meva mare se li humitegen els ulls quan evoco aquest últim record. Ella alça la vista al cel de l’horabaixa, parpelleja diverses vegades i em relata que un cop, quan era petita, la meva àvia va anar-la a buscar a l’escola per sorpresa. La meva mare m’explica que es va emocionar tant de veure-la allà, esperant-la a l’altra banda del reixat, que va córrer cap a ella i va començar a saltironejar al seu voltant, xisclant i cridant ¡Mamá! ¡Mamá! ¡Mamá! Al final, malgrat els esforços de la meva àvia per tranquil·litzar-la, la meva mare va fer un salt tan alt que li va donar un cop a la barbeta. Aleshores, la meva àvia es va mossegar la llengua i va començar a xisclar de dolor.

Menudo revuelo que armamos, recorda la meva mare amb un somriure vague. Al cap d’uns segons de silenci, afegeix: Nadie volverá a quererme como me ha querido ella. No sé... no sé qué voy a hacer ahora.

Després d’un instant de vacil·lació, jo m’apropo lentament a la meva mare i li dono una llarga abraçada. Estem, precisament, sota l’ombra d’una xicranda, envoltats de flors liles i blavoses. Quan ens separem, Cornellà continua sent la mateixa ciutat anònima, pedestre i adotzenada, amb alts blocs de pisos, voreres brutes, arbres agònics i treballadors cansats que dormiten a l’interior dels autobusos. La meva mare conjura altres records d’infància; jo, en canvi, li confio que, la nit de l’enterrament de la meva àvia, vaig somiar amb nois. Vaig somiar amb M. i Z., tan llunyans i inaccessibles; vaig somiar amb A., a qui fa prop de quatre anys que no veig; vaig somiar amb P., a qui només vaig veure en persona dues o tres vegades. No eren, emperò, somnis de caràcter eròtic: ells només m’abraçaven per la cintura, m’agafaven la cara entre les mans, em miraven amb tendresa i sospiraven al meu costat. Eren fantasmes de la memòria, esperits tènues, suaus, desitjosos. Sempre incessants, sempre insuficients.

La meva mare també sospira. Estem arribant a casa. Es normal que te acuerdes de ellos en momentos difíciles, diu. Pero hay que centrarse en el amor que tenemos, Abel... no en la ausencia de él.

Té raó, evidentment. La meva mare sempre té raó. Aleshores, per algun motiu, recordo que la paraula amor és femenina en occità medieval i no masculina com a la resta de llengües romàniques. No sé quin significat pot tenir aquesta dada per a nosaltres precisament aquí, precisament avui, en aquest passeig vespertí per Cornellà, només uns dies després de la mort de la meva àvia. Tanmateix, quan ho dic, la meva mare deixa anar un riure. ¡Sabes tantas cosas! La abuela siempre estuvo muy orgullosa de ti.

Ara soc jo qui parpelleja diverses vegades. Estem a tocar de la porteria de casa. El sol ja s’amaga entre els terrats i les antenes de televisió. Les tendes comencen a tancar. I nosaltres ens estimem.

Ens estimem.

Ens estimem.

Nos queremos.

M’ho repeteixo a la nit, abans d’anar a dormir.

I només aleshores em sento consolat.