El batec
Petita història d'un petit astronauta
Quan em vaig despertar, abans fins i tot de ser-ne conscient, el meu cos va obeir el costum llargament establert i va allargar el braç per agafar el mòbil. Automàticament, vaig prémer el botó de desbloqueig, vaig dibuixar el patró i em va aparèixer a la pantalla inicial un llarg missatge de WhatsApp. El vaig llegir estirat al llit, encara amb el cap recolzat sobre el coixí. I el vaig tornar a llegir. I el vaig tornar a llegir.
I el vaig tornar a llegir.
Era un sufocant matí de juliol de l’any 2023. L’aire calent s’havia enganxat al meu rostre com una mena de revestiment llefiscós que s’adheria malèvolament a la meva pell. A poc a poc, em vaig anar incorporant, mentre els llençols, amarats de suor, queien pesadament a terra. Vaig sortir de la meva habitació, encara amb el mòbil entre les mans, i vaig començar a gemegar:
—Mama... Mama... Mama...
El pis estava en penombra. La meva família encara dormia. De seguida, però, la meva mare va sortir de la seva habitació i se’m va quedar mirant amb els ulls clucs i els cabells despentinats. Ella encara no ho sabia.
—¿Qué pasa, Abel? —va inquirir la meva mare mentre es gratava la part inferior de l’esquena—. ¿Qué ha pasado? —va repetir amb un to més preocupat, amb els ulls ja completament oberts—. Abel, ¿qué ha pasado?
Però jo només negava amb el cap. De sobte, m’havia adonat que no podia parlar. No podia respirar. Només sentia una pressió insuportable al pit i un estrany tremolor que semblava enfosquir els límits de la meva visió. Allò no estava passant, em repetia una vegada i una altra. La meva mare em feia preguntes en va: no havia passat res. No havia passat res. NO PODIA ESTAR PASSANT ALLÒ!
Els ulls se’m van començar a omplir de llàgrimes.
—No hay «batec» —vaig aconseguir dir mentre encara negava amb el cap—. No hay «batec», mama. No hay... —vaig intentar traduir batec per latido, però la paraula se m’havia quedat embussada a la gola, gravada a la retina, clavada als pulmons, com una espasa que m’hagués travessat el pit—. No hay «batec» —vaig repetir.
La meva mare m’observava sense entendre res. Una ombra de feredat s’havia instal·lat al seu rostre.
—Abel...
—Es el bebé —vaig dir a borbollons. Sentia la meva pròpia veu aspra i aliena, com si m’estigués arrancant les paraules del fons del diafragma—. El bebé de C. Ya no hay. No hay... —no podia deixar de negar amb el cap. Em vaig tapar la boca amb les mans i vaig apartar la vista. Aleshores, un segon abans d’esclafir a plorar, vaig poder pronunciar les esglaiadores paraules—: Se ha muerto, mama.
Just la nit anterior, havia anat a sopar amb la meva amiga E. al nostre bar de sempre, a les Rambles de Sant Boi. Havíem estat molta estona parlant de l’embaràs de la C., i jo li havia explicat que en uns pocs dies ja tindríem l’Àram entre nosaltres, perquè els metges ja havien fixat la data d’inducció del part. Després havíem rigut i havíem fet broma sobre com jo li faria de tiet i el cuidaria mentre els seus pares estiguessin a la feina. També havíem reflexionat sobre el miracle de la maternitat, havíem compartit confidències i, en un moment de la conversa, havíem restat simplement en silenci, pensatius, sentint el vent bufar entre les branques dels arbres i els riures procedents de les altres taules de la terrassa. Allò era la vida. Allò i res més.
L’Àram havia estat un nadó molt esperat, molt desitjat i molt estimat. Els seus pares havien decorat la seva habitació amb estels i planetes lluminosos, havien comprat un cotxet (el millor del mercat, amb unes immenses rodes de tractor) i havien omplert els armaris amb molt conjunts de roba d’estiu. Ell anava a ser això: un bebè d’estiu, un bebè de monos frescos, roba de lli, peus descalços i gorretes per protegir-lo del sol. Un bebè alegre, lluminós, amb rínxols i pell morena. Així és com jo me l’imaginava. Àram, el bebè de l’estiu. La nostra petita gran joia.
I ara era mort. A les quaranta setmanes i cinc dies de gestació, el cor de l’Àram havia deixat de bategar a l’interior de la panxa de la seva mare.
Les següents hores van ser horribles. Les amigues de la C. van fer un grup de WhatsApp per tal de compartir informacions, llàgrimes i sentiments. Al cap d’una estona, vaig trucar-me amb una d’elles, vam plorar per telèfon i em va dir que totes s’havien reunit a casa seva per passar el mal tràngol plegades. Però jo ho vaig rebutjar. No em sentia amb cor de veure ningú.
A mig matí vaig acompanyar els meus pares a comprar al Lidl de Cornellà i després els vaig demanar que em deixessin sol. Necesito esparcirme, vaig dir amb certa vaguetat. No els vaig fer saber quin era el meu vertader destí: l’església, naturalment.
En aquell temps, estava travessant una dolcíssima situationship estival amb el J. D., un noi colombià a qui havia conegut per Grindr a finals del mes de juny. No em vull estendre massa amb aquest tema. Només diré que estava molt enamorat d’ell i que sentia una esperança secreta, íntima, gairebé intuïtiva, que m’assegurava que amb ell, per fi, les coses sortirien bé. Uns dies abans, de fet, m’havia regalat un dulce de leche i ens l’havíem menjat junts al seu llit de vuitanta centímetres d’amplada, suats i despullats, mentre Natalia Lafourcade sonava a la ràdio i una lleu brisa procedent de la finestra bufava sobre els nostres cossos nus. Era com una imatge extreta d’un videoclip. Com un episodi d’una sèrie de Netflix. Massa bo per ser real.
La conclusió lògica de tot allò es va anar formant al llarg del matí. Després de molts anys d’estira-i-arronses, Déu havia decidit transigir amb mi i m’havia concedit el meu desig més preuat. A canvi, però, havia anorreat d’un sol cop a una de les persones que més estimo de tota la meva vida. Com quan era adolescent, vaig poder escoltar la Seva veu al meu cap, una veu altisonant, sobredimensionada, estèril i enardida: Del pecado nunca puede surgir el verdadero amor. Para que te des cuenta de una vez, he decidido concedértelo, SÍ, SÍ, pero a fuerza de sacrificarla a ella. Sé feliz, pues, si tienes valor para ello.
Al meu cap feia molt de sentit. Còsmicament, a mi no m'era permès gaudir del plaer o de la felicitat amorosa. Assolir-los comportava una violació de l'ordre natural, un esquinçament de la base ontològica del món que només es podia reparar amb altíssimes dosis de patiment, normalment autoinfringit, però, ara, orientat malèvolament contra els meus éssers estimats. Qui seria el següent? Qui més hauria de patir per satisfer allò que no era més... que un capritx?
Jo sabia perfectament el que havia de fer. Quan entrés a l'església, em postraria davant l'altar de la Mare de Déu i li prometria (com ja havia fet tants anys abans) que renunciaria a l'amor del J. D. i que mai més, mai més, mai més, tornaria a mirar un home amb desig. Si aquesta vegada ho aconseguia, si ho complia de debò, si hi renunciava amb tota la nuesa de la meva ànima en oració, aleshores, potser, Déu tindria misericòrdia de nosaltres i l'Àram naixeria viu.
Però les portes de l'església estaven tancades. Era un matí qualsevol d'un dia qualsevol, però el temple de Santa Maria de Cornellà estava tancat i jo no hi vaig poder entrar a pregar. Allà dret, aturat davant l'atri de l'església, vaig observar en silenci les solemnes portes tancades i vaig notar que, a poc a poc, tot el cos se m'alleugeria. Després, vaig donar l'esquena al temple, vaig baixar les escales i vaig alçar la mirada cap al cel blau, on el potent sol de juliol dibuixava esferes concèntriques, lluents, incandescents, ben bé com els cors angèlics que envolten la figura divina als gravats antics. Sanctus, Sanctus, Sanctus... La mirada se m'encegà de sobte, i llavors vaig entendre que havia de tornar a casa.
Més tard, el meu psicòleg em va explicar que el sentiment de culpa és una resposta instintiva davant la tragèdia. En identificar una causa basada en les nostres accions, el cervell obté a canvi certa sensació de control que li permet pair el primer impacte del desastre. La meva culpa, però, tenia un matís molt egocèntric, molt patològic, perquè em va posar a mi al centre del dolor, quan, en realitat, el meu paper havia de ser un altre.
A ella la vaig veure uns dies després del part. Ens havia convocat a totes les seves amigues al menjador de casa dels seus pares, on havíem estat tantes vegades ella i jo fent treballs de la uni, xafardejant o mirant Codi Lyoko a la televisió. Quan va obrir la porta de casa, ens vam llançar als braços l'un de l'altre i ens vam fer una abraçada tremolosa. Sempre recordaré la sensació de tenir el seu cos tan a prop de mi, prim i estranyament escardalenc, com si una part de la seva vida hagués quedat enrere per sempre... Va ser un gran alleugeriment veure-la allà, cuidada pels seus pares i pel seu marit, parlant amb nosaltres, evocant amb una barreja d'agonia i brillantor el moment en què li van posar el seu bebè als braços, el seu petit Àram, el seu estimat, estimadíssim Àram. Ens va explicar com es van fer fotos amb ell, com li van posar una gorra i una manta, com li van dir adeu, com se'l van emportar els metges. Era un nen guapíssim, va assegurar diverses vegades, amb les manetes flonges, els cabells negres i l’expressió tranquil·la, gairebé pacífica. Mentre ens explicava tot això, jo podia sentir el seu dolor cada cop que respirava, un pes monstruosament físic que, tanmateix, adoptava la consistència de la buidor, de l’absència, com una mena d’eco sobtadament interromput. Al final de la quedada, ens va dir que, quan s'hagués recuperat del part, aniria a passar la resta de l'estiu a O., un poblet de Girona on els seus pares tenien una casa. Vaig tardar moltes setmanes a tornar-la a veure-la.
...
Un dia del mes de novembre, quan jo encara no sabia que la C. estava embarassada, vaig convidar-los a ella i al seu marit a que vinguessin a veure’m a una Fira del Llibre que se celebrava a les Cotxeres de Sants. Va ser un dia molt atrafegat, molt extenuant, ple de nervis afilats, ansietats soterrades, converses falsament còmodes amb altres autors i hores i hores rere el meu taulell sense vendre un sol exemplar de la meva novel·la. Quan ells van arribar, vaig rodejar la taula on estaven exposats els llibres i els vaig saludar efusivament. Estava una mica fet pols després d’aquella jornada maratoniana i no recordo gaire la conversa que vam tenir. Sí que sé que va ser la primera vegada que l’Àram i jo vam estar junts.
Després d’allò, les setmanes van anar passant amb una lentitud gairebé rancorosa. Mai un número tan aparentment innocent m’havia semblat tan fugisser i inassolible. Quaranta! Quaranta setmanes senceres! Déu meu Senyor! Podrien haver estat mil anys i jo ho hauria vist exactament igual de llunyà. La C., en tot cas, m’informava puntualment dels resultats de totes les ecografies i dels canvis físics i emocionals als quals ella es va anar enfrontant. Recordo que tenia un llibre molt voluminós amb una secció dedicada a cada setmana de l’embaràs, que ella llegia cada diumenge, quan aquella icònica xifra augmentava una unitat. Recordo que el llibre comparava les mides del fetus amb peces de fruita i verdura: el teu bebè té la mida d’una cirera. El teu bebè té la mida d’una maduixa. Als dos ens feien molta gràcia aquestes comparacions.
Al mes de febrer, la C., la L. i jo vam viatjar a Berlín durant uns quants dies. Ho vam presentar com el último viaje de chicas abans que la C. fos mare. Allà, els quatre vam riure moltíssim, vam revisitar els nostres llocs preferits i, sobretot, vam menjar pa àrab, que és una de les nostres grans passions. La primera nit, mentre esperàvem que la L. sortís de la dutxa per sopar, vaig pujar a l’altell on dormia la C. i vaig explicar-li l’última actualització de l’enèsim drama tinderesc (com ella i jo els anomenàvem). Durant una estona, els tres vam estar-nos al llit: ella, l’Àram i jo. És un record molt dolç que vam evocar diverses vegades en els mesos posteriors.
Quan la seva panxa va començar a créixer, la C. va adquirir un posat diferent, una aparença majestuosa, antiga, totèmica. No sé molt bé com explicar-ho. A vegades m’enviava vídeos perquè veiés l’Àram donant cops de peu a la seva panxa (quina energia tenia!!), però una part de mi encara no s’ho acabava de creure: la meva amiga tenia un bebè dins l’úter, el seu fill, creixent allà dins!! Era increïble. A vegades, quan estàvem junts, intentava imaginar-me en veu alta com seria la nostra vida a partir del seu naixement, però la C. sempre m’interrompia, entre emocionada i terroritzada, perquè li feia molta por projectar els seus desitjos cap al futur. Són tantes les incògnites a les quals s’enfronten les mares primerenques... Però jo, per dins, m’imaginava que la C. em donaria a l’Àram perquè l’agafés en braços mentre ella recollia el menjador, i llavors jo li cantaria La Gavina, que és la cançó que la meva mare em cantava a mi quan era petit. De fet, vaig estar a punt de fer-ho el dia que la vaig convidar a la meva piscina, ja entrat el mes de juny, quan tot just havia començat a parlar amb el J. D. i tot era possible i tot semblava per fer. Ella sempre em deia que li agradava molt anar a la piscina perquè se sentia alleugerida sota l’aigua, gairebé ingràvida (va ser en aquella època quan vaig aprendre que, en castellà, gravidez és un sinònim de embarazo). Aquella tarda, mentre la veia flotar a l’aigua, vaig pensar que l’Àram devia estar exactament igual que ella, flotant amb placidesa dins el seu úter. Allà els veia, davant meu, una mare i un fill que estaven units no només pel mateix cos, sinó també per la mateixa sensació. La mateixa sensació...
Molt més tard, la C. em va explicar que el cos d’una dona sempre recorda el fill que ha portat a dins, que una part d’ella sempre es queda amb ell, és igual els anys que passin. En el seu cas, però, això mai serà suficient. Ella mai el podrà abraçar, tocar, consolar, escoltar la seva veu, amoïnar-se perquè arriba tard a casa o alegrar-se perquè ha tret bones notes a l’escola. I jo, encara avui dia, em pregunto com deu ser sobreviure a aquesta mena de dolor. No es tracta d’un dolor que redimeixi, alliçoni, dignifiqui o elevi l’ànima. Al contrari: és un patiment sense significat, una asfíxia que esborra els contorns de les coses, una onada perversa que destrueix tot allò que sigui important, bonic o valuós.
Però ell ens va ensenyar a estimar. Ens va ensenyar a viure. Ens va ensenyar a valorar el moment present i a gaudir de tot allò que ens dona el món. Sé, igualment, que ella conserva les fotos que es van fer junts a l’hospital i que cada nit les mira i li fa un petó de bona nit. A mi m’agrada pensar que, d’alguna manera, l’Àram sempre rep tots aquests petons. Que, en tot moment, el seu batec encara està present dins de tots nosaltres.
Moltes felicitats, Àram. T’estimo!
(I a tu també, C.! No he oblidat que tinc àudios pendents d’escoltar. M’has d’explicar una de coses...)
...
Fa uns mesos, la C. i la seva mare van escriure un llibre infantil que van titular «Àram, el petit astronauta» en honor als estels i a les estrelles que decoraven la seva habitació. Tots els beneficis de la venda aniran destinats a associacions relacionades amb el dol perinatal. Si voleu donar suport al projecte, podeu comprar el llibre en aquesta web: https://www.aramelpetitastronauta.com/. Moltes gràcies de part de tots els que vam poder conèixer a l’Àram i compartir amb ell aquells nous meravellosos mesos.